1 Arqueomenorca, monografies, 36 / Maó, 2017 Vida quotidiana delsromans menorquins, 13 Arqueologia romana del territori de Sant Lluís. Joan C. de Nicolás Mascaró (IME, CEFYP, Modular). (joandenicolas@yahoo.es) Arqueologia romana del territori de Sant Lluís (Menorca). Biniarroca Binifadet Biniparratx Petit Pedrera des Pujol Biniparrell Gran Binirramet Biniparratx Gran Binisafullet Nou Biniali Binissafúller de Binissafúller Nou Baix Binibèquer Vell Rafalet Vell Torret de Dalt Rafalet Petit Binibèquer Nou Barranc de Binissafúller Torret de Baix Cala d’Alcaufar Sa Vinya Vella Cap d’en Font Teatre romà de Pollentia ARQUEOLOGIA ROMANA DE SANT LLUÍS Biniancollet Biniancolla de Baix So n’Orfila Assentaments Necròpolis / tombes Es Bol de s’Alga Els Tamarells Punta de Llevant Jaciments submarins Corbes de nivell: 25 m. ILLA DE L’AIRE 2 ARQUEOLOGIA ROMANA DEL TERRITORI DE SANT LLUÍS (MENORCA) Joan C. de Nicolás Mascaró (*) 1. ANTECEDENTS Pot semblar absurd abordar la història detallada d'un petit territori la delimitació del qual no es deu a fronteres o límits naturals sinó a causes administratives o culturals, com pot ser un terme municipal actual, més quan aquest territori forma part d'una unitat territorial que pel seu caràcter insular es pot definir amb precisió i el seu desenvolupament històric es pot delimitar en el context del seu entorn geogràfic. El repte que se'ns presenta es refereix senzillament a la presència dels romans al territori de Sant Lluís, o el que ve a ser el mateix, respondre a la pregunta: Què va succeir en els més de mil anys que es registren entre el segle II abans de la nostra era i els moments finals del segle IX en l'actual terme municipal que ocupa el sector de costa i la petita porció de territori dela zona sud-est de l'illa de Menorca? El territori actual de Sant Lluís abasta 34,75 km quadrats -enfront dels més de 700 de Menorca- (5%), presenta una altitud màxima de 60 m.s.n.m., una població el 2010 de 7.204 habitants amb una densitat de 207,31 hab per km2, distribuïda en més d'una desena de petits nuclis de població que inclouen el poble de Sant Lluís, fundat pels francesos a mitjan segle XVIII, una sèrie de nuclis tradicionals d'origen agrícola o caserius (casolans) que agrupen habitatges i instal·lacions tradicionals amb alguna torre de defensa d'època medieval i una sèrie de nuclis d'origen turístic de creació recent, de la segona meitat del segle XX. La seva línia de costa cobreix uns 30 quilòmetres – davant dels 200 del perímetre insular- (15%), destacant en aquest espai un illot important per la seva posició geogràfica -illa de l'Aire-, un cap notable -Cap d'en Font- i una sèrie de cales (Rafalet, Alcalfar, Punta Prima, Biniancolla, Cala Torret, Binibèquer, Binissafúller i Biniparratx) on van a "morir" les antigues torrenteres radials, entre les quals destaquen els barrancs d’Alcalfar, Binissafúller i Biniparratx. Aquests barrancs i torrenteres són autèntics elementsvertebradors del territori, de la seva explotació agrícola i ramadera fins fa ben poc temps i del poblament antic i recent. Ja hem dit que els nuclis de població actuals del territori de Sant Lluís són de creació recent excepte algun, l'origen del qual es pot retrotreure a l'Edat Mitjana. Aquest és el cas de Binifadet, en l'àrea d'influència del qual -les anomenades garrigues de Binifadet- es fundaria segles més tard el poble actual que va donar el seu nom al terme municipal. Aquesta zona de Binifadet-Sant Lluís va estar ocupada en època romana, com tindrem ocasió de demostrar més endavant, i es troba situada només a dos quilòmetres del centre urbà de Maó, la romana Mago, una de les ciutats romanes de Menorca testificades per diversos escriptors de l'Antiguitat i per a la qual no falten importants referències arqueològiques sobretot de caràcter epigràfic. (*). Institut Menorquí d’Estudis (IME), CEntrro de Estudiosn Fednicios y Púnicos (CEFYP) y Projecte Modular. Maó, Menorca. Els dibuixos i fotografies que acompanyen aquest treball són originals de l'autor llevat que s'esmenti altra procedència. 3 No hi ha textos clàssics ni fonts epigràfiques recollides en els corpora d’inscripcions publicats fins ara referides al territori de Sant Lluís. Tampoc hi ha arreu del terme municipal restes monumentals ni jaciments que es puguin considerar especialment significatius per al període de la romanització. La bibliografia arqueològica menorquina només recull unes poques troballes d'interès que es puguin situar cronològicament en el mil·lenni llarg que ens toca ressenyar. Les molt escasses intervencions arqueològiques que s'han realitzat en el territori objecte d’anàlisi tot just toquen tangencialment el període que ens ocupa o romanen pràcticament inèdites. El repte que apuntàvem al principi s’haurà d'abordar amb les engrunes d'informació que puguin deduir-se del fosc panorama que s'ha comentat sense perdre de vista el marc de referència general de la història romana de les Balears i de Menorca en particular. Imprescindible per al nostre objectiu és fixar l'atenció en la revisió de contingut del Catàleg del Patrimoni Arqueològic del terme municipal, aprovat per l'Ajuntament de Sant Lluís i pel Consell Insular de Menorca (De Nicolás i Pons, 2004), la informació disponible dels jaciments excavats de Biniparratx Petit i de Binissafullet i les troballes en gran part inèdites i descontextualitzades procedents dels jaciments submarins i de jaciments terrestres gairebé arrasats. De gran valor per a l'objectiu proposat és l'anàlisi d'una col·lecció local reunida al territori de Sant Lluís integrada per un fons numismàtic d'unes dues-centes monedes i altres objectes arqueològics romans i bizantins que en gran part han pogut ser recuperats per al seu ingrés al Museu de Menorca. 2. LA CARTA ARQUEOLÒGICA DE SANT LLUÍS I L’OCUPACIÓ ROMANA DEL TERRITORI Fig. 1. El terme municipal de Sant Lluís amb els jaciments on s'han localitzat evidències de la presència humana en època romana. 4 Del prop del centenar de fitxes descriptives que detallen la ubicació precisa dels vestigis d'interès arqueològic existents al territori de Sant Lluís, gairebé la meitat aporten dades sobre la seva romanització, encara que la informació disponible és, normalment, d'escassa significació (Fig. 1). Els únics jaciments que es poden considerar estrictament romans són els ancoratges o restes d'alguns naufragis detectats a la costa del territori i, potser, diversos grups de tombes excavades a la roca, de cronologia gens precisa ja que o no han estat estudiades o es troben buides o amb escassos sediments de nul interès procedents de l'erosió de l'entorn i dels eventuals moviments de terra després del seu buidat en altres èpoques. A més tindrem en compte una sèrie d'estacions arqueològiques d'hàbitat en què s'han documentat materials arqueològics que poden datar-se en el període objecte d'aquest capítol i als quals es poden associar per proximitat les tombes abans esmentades (Mascaró i De Nicolás, 1982; De Nicolás i Pons, 2004). Dels jaciments terrestres coneguts a la demarcació municipal de Sant Lluís només s'ha treballat de forma sistemàtica, mitjançant excavacions arqueològiques, a Binissafullet Nou i a Biniparratx Petit, encara que només aquest últim ha proporcionat informació rellevant per al coneixement de la implantació territorial en època romana, fins al segle I d.C., època en què s'ha pogut documentar el seu abandonament. En els altres jaciments a què es farà referència es detecten restes estructurals d'època prehistòrica i unes poques referències d'ocupació en època romana ofertes per escassos troballes superficials. En aquest sentit, són més significatius els jaciments d'on procedeixen diverses troballes susceptibles de ser atribuïdes a moments concrets del llarg període de gairebé mil anys al que ens referim, reunits a la col·lecció particular que s’ha esmentat i que en gran part ha pogut ser feliçment recuperada. Aquestes dades fins ara inèdites s'ofereixen aquí per primera vegada i la informació que aporten pot ser un paradigma del model d'implantació territorial que es registra a tota l'illa de Menorca durant els segles romans. 3. JACIMENTS EXCAVATS Binissafullet Nou – Binissafullet dels Antigots (BFT-01, BFG-01, MEC-01) Coordenades UTM: 605723-4411559; 605831-4411176 La zona arqueològica de Binissafullet és probablement la més coneguda del territori de Sant Lluís, particularment a partir de 1989, quan es va excavar i va reconstruir l'única taula coneguda del terme municipal. Arran d'una operació de desbrossament de vegetació efectuada al jaciment, s'havia descobert que les dues pedres principals de la taula, suport i capitell, es trobaven caigudes sobre altres restes i sediments i es va contemplar la possibilitat d'aixecar aquestes pedres i situar-les en la seva posició original. L'excavació del santuari en tota la seva extensió, pas previ necessari per a la reconstrucció de la taula, va posar de manifest el caràcter religiós del monument, algunes de les pràctiques rituals i també el seu abandonament cap a finals del segle II a.C., coincidint probablement amb la conquesta romana de Menorca, com succeeix en molts altres jaciments de l'illa (Gual, 1990; Gual, Plantalamor, 1995). A poca distància del talaiot i la taula de Binissafullet Nou, en direcció sud, es troben les restes de Binissafullet dels Antigots (BFG-01), que van ser pràcticament arrasats i triturats en els anys 60 del segle passat quan es van convertir en grava per a 5 bastir la carretera de Binissafúller. Sens dubte formaven part de la mateixa zona arqueològica, així com les dues sepultures excavades a la roca prop de les cases de Santa Mercedes (MEC-01), d'època tardoromana o altmedieval. Encara que les restes de cultura material trobats a l'excavació van ser escassos, uns pocs poden enquadrar-se en l'ambient del comerç romà d'època tardorepublicana i potser de principis de l’Imperi, encara que siguin importacions d'Eivissa, concretament les àmfores PE-17 que contenien el vi produït a l’illa, element bàsic en els rituals del santuari. Alguna troballa esporàdica efectuada en superfície també aporta indicis d'ocupació posterior, més enllà fins i tot del segle IV d.C. i fins a l'ocupació islàmica (Gual, 1991: 177 i 178). Biniparratx Petit - Biniparratxet (BPE-01, BPT-01, BPT-02 y BPT-03) Coordenades UTM: 604201-4411998; 604345-4411844. Fig. 2. "Ulisses pensatiu". Col·lecció Pons i Soler (Maó). Segons dibuix de Francesc Hernández Sanz (1908:125). El jaciment de Biniparratx Petit (BPE-01), al qual es pot associar el grup de sepultures excavades a la roca sense restes de cultura material ni sediments d'interès de Biniparratxet (BPT-03), d'època tardoromana o altmedieval, i diversos hipogeus funeraris preromans en el seu entorn immediat (BPT-01 i BPT-02), és un dels principals conjunts arqueològics del terme municipal de Sant Lluís, just al límit del de Maó, en terrenys propers a la capçalera sud de la pista de vol de l'aeroport de Menorca. Les restes visibles són un talaiot de planta circular del qual es conserven entre set i nou filades de grans pedres, una casa talaiòtica parcialment excavada a finals dels anys 60 i reexcavada en els estius del 2000 i 2001, situada a poca distància de la casa talaiòtica que el 1995 va ser excavada i traslladada pedra a pedra als voltants de la terminal de l'aeroport, a més d'un notable conjunt de cases talaiòtiques i altres estructures que constitueixen el sector oriental de la zona arqueològica i el nombre i estat de conservació està pendent de avaluar a causa de la vegetació i l'acumulació de pedres de mida petita que les cobreix. Altres restes arquitectòniques més deteriorades es localitzen als voltants del talaiot i en altres àrees del jaciment. Des del segle XIX es coneixen algunes troballes notables de Biniparratx Petit-Biniparratxet: dos figuretes de bronze. Una d'elles representa un personatge masculí assegut amb el cap recolzat en una mà i 6 que fa ja moltes dècades va ser interpretada com la representació de l'heroi mitològic Ulisses en actitud pensativa, datada per les seves característiques d'estil en època hel·lenística (Fig. 2). L'altra estatueta de bronze, també de petites dimensions, representa una figura femenina, amb cornucòpia a la mà esquerra i agafant amb la dreta la canya d'un timó, detalls que permeten la seva atribució a la deessa oriental Isis en la seva versió romana Isis-Fortuna, patrona de la navegació, del segle I, de la qual es coneixen a Menorca diverses representacions (Fig. 3). Ambdues figures de bronze, trobades en circumstàncies desconegudes i reunides en l'antiga col·lecció Pons i Soler, es troben actualment en poder dels seus hereus a Maó (Hernández Sanz, 1908:125; Albertini, 1905: 346; Garcia i Bellido, 1935: 148; 1948: 107-108; Orfila, 1983:130 i 133). La figuració d’Odisseu, de significació més problemàtica, és excepcional però figures d’Isis-TychéFortuna son freqüents a les Balears, i particularment a Menorca: com les de Sant Roc, Son Gall i Salairó, el que demostra una veneració especial (De Nicolás, Gornés i Gual, 2017). Fig. 3. Figureta representant Isis-Fortuna, deessa protectora de la navegació, trobada en Biniparratxet (Col·lecció Pons i Soler, Maó) i altres figuracions d’Isis, Tyché o Fortuna també procedents de Menorca. 7 Una altra troballa antiga de Biniparratx Petit o Biniparratxet, també en la mateixa col·lecció Pons i Soler, és un notable conjunt de vint fragments de terracotes figurades amb representacions de rostres i cossos de deïtats femenines, de les quals tres com a mínim són fragments de peveters o cremaperfums "en forma de cap femení". (Fig. 4). Aquests recipients figurats són típics de l'àrea Mediterrània centre occidental, similars a les dues peces menorquines d'aquest tipus trobades en les excavacions del santuari amb taula de Torralba d'en Salort (Alaior), de les que una en bon estat es conserva al Museu de Menorca (De Nicolás, 2015, amb la bibliografia anterior), i a altres exemplars: fragment trobat en circumstàncies desconegudes al terme municipal d'Alaior i un altre fragment recuperat també en un santuari, la taula de Torreta de Tramuntana, a Maó (Murray, 1934: 11, làm. XXXVIII, 9-11; De Nicolás, 1983: 207211). La cronologia d'aquestes terracotes és bastant àmplia ja que es coneixen exemplars del segle IV a.C. i altres que arriben al segle I a.C., sent la seva difusió i la producció d'imitacions molt àmplia a Sicília, Sardenya, Eivissa i en tota la costa ibèrica, des del sud de França fins més enllà de l'Estret de Gibraltar. Fig. 4. Conjunt de terracotes procedents de Biniparratxet (Col·lecció Pons i Soler, Maó). Suggereixen l'existència d'un centre de culte preromà que no s’ha pogut localitzar. Fotografia de principis del segle XX (De Nicolás, 1983: 210, De Nicolás, Gornés i Gual, 2017). El conjunt de terracotes de Biniparratxet, el més important de l'illa, podria respondre a l'existència d'un taller especialitzat en la fabricació d'aquests productes o, molt més probablement, al dipòsit votiu efectuat en un santuari del tipus dels que contenen en el seu centre una taula o qualsevol altre, podria ser una cova o hipogeu funerari o dedicat a altres pràctiques religioses. Res se sap de la localització precisa d'aquest possible santuari ni de la seva cronologia, encara que sembla probable que la seva utilització estigui encara vigent després de la conquesta romana de l'illa, com sol 8 passar en altres santuaris. Potser s’hauria de relacionar amb les esmentades terracotes la troballa superficial, efectuada durant els treballs desenvolupats al jaciment el 2000 d'una terracota més, representant el tors drapejat amb cíngol d'una figura femenina que, per cert, té paral·lels amb alguna de les terracotes abans esmentades de la col·lecció Pons i Soler (Fig. 5). Fig. 5. Tors femení en terracota localitzat a Biniparratx Petit el 2000. Comparat amb una altra terracota, una mica més completa, de procedència menorquina, possiblement de Biniparratxet. Col·lecció Pons i Soler. Fotografia de principis del segle XX de Diego Monjo (De Nicolás, 1983: 210, De Nicolás, Gornés i Gual, 2017). En trobar-se les restes més significatives de Biniparratx Petit a l'entorn de la pista d'aterratge de l'aeroport de Menorca, que es va projectar a finals dels anys 60 del segle passat i que va ser operativa a principis de la dècada dels 70, el talaiot i diverses cases talaiòtiques van patir importants alteracions. Abans de la construcció de la pista i de la tanca perimetral, el talaiot va ser parcialment retallat i la maquinària pesada va arrasar àmplies zones en els seus voltants per aclarir el terreny, com consta per la documentació fotogràfica disponible. En aquells anys, concretament el 1967, Maria Lluïsa Serra, directora del Museo Provincial de Belles Artes i de la Biblioteca Pública de Mahón, va començar a excavar una casa talaiòtica, tasca que es va interrompre bruscament i que mai va poder donar a conèixer en sobrevenir la mort de l'arqueòloga. Molts anys més tard, el 2000, es reexcavà aquesta casa, com veurem. Prèviament, el 1995 i dins del pla de millora de la seguretat de l'aeroport, va ser necessari eliminar possibles obstacles prop de la pista d'aterratge i això va motivar l'excavació i posterior trasllat als jardins propers a la terminal aeroportuària d'una altra casa talaiòtica del 9 conjunt de Biniparratx Petit. La troballa d'importants evidències de l'ocupació d'aquestes dues cases en època romana i de l’abandonament almenys d’una d’elles a principis de l’Alt Imperi justifica l'espai que dediquem al jaciment en aquest treball. En els anys 2000 i 2001, en el marc d'un conveni de col·laboració entre AENA, la Universitat de les Illes Balears (UIB), la Universitat de Barcelona (UB) i l'Institut Menorquí d'Estudis (IME), davant la projectada prolongació de la pista de vol de l'aeroport, es van efectuar diverses campanyes d'excavació arqueològica en alguns sectors del jaciment corresponents al cim del talaiot (sector A1), una àrea adossada al talaiot -al sud-est- amb restes de murs molt deteriorats i parcialment afectada per les obres d'explanació de finals dels anys 60 (sector A2), una zona també adossada al talaiot, al sud d'aquest, completament arrasada per les màquines i en la qual es pretenia investigar els fonaments del monument turriforme (sector D) i la casa "María Luisa Serra" parcialment excavada el 1967, la integritat semblava més precària si s'efectuava la pretesa prolongació de la pista de vol, donada la seva proximitat a l'eix de la mateixa (sector B). En un cinquè sector inicialment programat (sector C) a certa distància del talaiot, en direcció est, on s'ubiquen diverses unitats d'habitació talaiòtiques pel que sembla ben conservades, no es va arribar a actuar (Gornés i altres, 2001). Al cim del talaiot i concretament en la petita galeria d'accés a la plataforma central, es van trobar evidències d'ocupació entorn del canvi d'era i també en època medieval, i fins al segle XVIII. El mateix es va detectar a les zones excavades adossades al talaiot, sectors A2 i D, amb àrees totalment arrasades, si bé els materials arqueològics trobats enquadrables entre el segle II aC i el segle I d.C. no van ser ni abundants ni significatius, tot just uns fragments d'àmfores i de vaixella de taula. A títol d'exemple, podem esmentar que en l'excavació del sector D d'un total de 82 fragments significatius d'àmfores només set corresponien a contenidors de l'època tardorepublicana, anteriors o lleugerament posteriors al moment de la conquesta romana de Menorca a 123 a.C., dels quals gairebé la meitat eren de l'àmbit greco-itàlic i la resta de l'àrea púnico-ebusitana i només a tres peces se'ls podia assignar una cronologia posterior, fins a mitjans del segle I d.C., sent tots els altres fragments d'envasos de productes importats pel comerç púnic controlat des d'Eivissa abans de la freqüentació romana de les costes menorquines, en trànsit o per al proveïment de les comunitats rurals establertes al territori insular (Guerrero i altres, 2002). La casa 1 de Biniparratx Petit De les últimes intervencions (2000-2001), la que té un major interès per a l'anàlisi del jaciment en els segles romans és l'efectuada al sector B, la casa talaiòtica situada al sud-oest del talaiot, al costat del camí asfaltat popularment conegut com sa Volta des Milord i la qual anomenarem casa 1 per ser la primera a ser investigada el 1967. L'excavació d'aquesta casa va aportar informació en gran part coincident amb la deduïble de la casa 2, situada en origen a un centenar de metres al nord de la primera i traslladada als jardins de l'aeroport després de la seva corresponent excavació. L'única datació radiocarbònica obtinguda va determinar l'inici de la construcció del mur mestre perimetral de la casa 1 entre 540 i 380 a.C. i les unitats estratigràfiques de l'excavació van presentar dues fases d'ocupació: la primera entre el segle V i la segona meitat del segle III a.C. i la segona entre el segle I a.C. i el canvi d'era. 10 Fig. 6. Casa talaiòtica número 2 de Biniparratx Petit. Fotografia presa en el seu emplaçament original el 1995 abans del seu trasllat als jardins de l'aeroport de Menorca. Els materials arqueològics que evidenciaren els primers ensorraments i el gradual abandó d'algunes habitacions de la casa, eren restes d'àmfores i vaixella de taula de filiació ibèrica i púnico-ebusitana, dels segles IV i III a.C., i al pati de l'habitatge els estrats d'abandonament es van datar entre la segona meitat del segle II i la primera del 11 segle I a.C. Aquestes dades al costat de la inhabilitació d'una cisterna van permetre proposar als investigadors un canvi d'ús de l'edifici, que podria haver-se abandonat com a habitatge en la segona meitat del segle III, mantenint la utilització d'algunes dependències com a magatzem o fins i tot com a estable durant part del segle II, sent possible que una part de l'edifici s'utilitzés com a abocador des de la segona meitat del segle II i fins a la primera meitat del segle I a.C. La segona fase d'ocupació, molt més breu, aproximadament els cinquanta anys anteriors al canvi d'era, denota el progressiu deteriorament de la casa, reconvertida possiblement en l'allotjament d'un pastor que va ocupar diverses habitacions reconvertint-les en un sol espai, dedicant altres antics habitacles a estables i pallers. El canvi d'era coincidiria aproximadament amb aquesta última ocupació de l'edifici, produint-se a partir de llavors un progressiu abandonament amb ensorraments parcials de tipus estructural que es va allargar tot estirar fins a mitjans del segle I d.C., encara que el pati devia servir per segona vegada com a abocador fins al segle II (Guerrero i altres, 2007). La casa 2 de Biniparratx Petit Fig. 7. Planta de la casa talaiòtica número 2 de Biniparratx Petit amb la sala hipòstila reestructurada en els primers decenis del segle I. La casa 2, excavada íntegrament i recomposta en els jardins propers a la terminal aeroportuària, presentava una planta gairebé circular amb una porta d'accés orientada al sud i amb adossaments de sengles unitats d'habitació tant a l'est com a l'oest (Fig. 6). L'habitatge en el seu disseny original consistia en una sèrie de dependències radials entorn d'un pati central descobert en el qual s'allotjava la llar, una cisterna per a la captació de l'aigua de pluja i dos fornícules construïdes amb lloses de pedra i elevades sobre el sòl amb una probable funcionalitat religiosa, potser altars domèstics. En línies 12 generals aquesta estructuració responia al model d'habitatge característic dels últims segles de la cultura talaiòtica ben documentat en nombrosos jaciments menorquins, sobretot de l'àrea centre-oriental: Sant Vicenç d'Alcaidús, Torelló, Trepucó, Torre d'en Galmés..., sent per tant molt semblant a la casa 1 del mateix jaciment, però amb la "habitació" de major superfície a un nivell superior en un clar exercici d'adaptació a la topografia del terreny, com sol ser habitual. La casa número 2 té una superfície de 128 m2, dels quals l'espai útil arriba només a 63 m2, corresponent la resta al potent mur perimetral i les divisions internes (Fig. 7). Aquestes dimensions són semblants a les de la casa número 1, encara que la 2 disposava, a més, d'una estructura adossada de planta lleugerament allargada amb diverses columnes i restes de la coberta de lloses, la característica "cambra hipòstila" que acompanya algunes unitats de habitació en diversos assentaments (De Nicolás, 1997). A la casa 2 no es van obtenir datacions radiocarbòniques, de manera que no es disposa de cronologia absoluta per a la construcció de l'edifici, però les restes de cultura material més antics, si no es tenen en compte les ceràmiques fabricades a mà, són ceràmiques a torn de les òrbites ibèrica i púnico-ebusitana, àmfores, ceràmica de cuina i vaixella de taula que a tot estirar poden ser datades al segle IV a.C. En qualsevol cas, les diverses tipologies evolucionades dels esmentats recipients ceràmics testifiquen la continuïtat de l'ús residencial del vell habitatge talaiòtic fins al segle III, quan sembla registrar-se un primer procés de destrucció i abandonament, al qual en succeiran d’altres. L'habitatge es mostra operatiu, probablement en tots els seus àmbits durant bona part del segle II a.C., les restes de cultura material pertanyents a aquest període són molt abundants: àmfores i vaixelles púnico-ebusitanes i en menor grau importacions del comerç romà de finals de la República. Un nou procés d'abandonament sembla vincularse amb la conquesta romana de l'illa el 123 a.C. La troballa de tres asos republicans, un d'ells molt ben conservat, amb la inscripció del magistrat monetari Q. Marcius Libo, datat l'any 148 a.C. a la cubeta d'escassa profunditat, probablement utilitzada en el seu dia com a fons de banyera, en l'estada marcada amb el número 10 en el plànol de referència, respon probablement a un moment d'estrès que es podria atribuir a la conquesta o les seves conseqüències. Aquest mateix fenomen, que es pot albirar amb certa claredat en unitats d'habitació excavades en jaciments com Trepucó, Talatí de Dalt, Sant Vicenç d'Alcaidús, Torre d'en Galmés o Son Catlar, té un evident paral·lelisme a Torelló d'en Sintes, la casa talaiòtica excavada per Maria L. Serra el 1958, en què es va recuperar una ocultació monetària de prop de 400 peces, gairebé totes de la seca de Roma, entre les quals hi havia nou del mateix Q. Marcius Libo. Aquest tresor, un dels més importants de tota la Hispània republicana, va ser datat amb precisió per les últimes emissions allà documentades alguns anys després de la conquesta (Tarradell Font, 1982; Arévalo, Marcos, 1998). Diversos àmbits de l'habitatge, en aquells dies de superfície bastant més reduïda pel rebliment sedimentari d'alguns espais entre els quals es troba el pati central, tornen a ser utilitzats en el segle I a.C. en ple procés de romanització, quan s'aprecien algunes remodelacions i reforços amb murs de pedra en sec més petits en l'espai número 10 i particularment a la sala hipòstila, on la superfície es divideix almenys en tres àmbits dels quals s'han conservat íntegres dos amb les seves respectives entrades independents (números 1 i 2 del plànol). És en aquests espais on es van localitzar evidències de l'últim ús residencial del conjunt fins als primers decennis del segle I d.C., quan a jutjar per les ceràmiques recuperades es produeix l'abandonament definitiu de les estructures analitzades. Entorn d'aquest moment cal situar l'abandonament de la petita estada 13 número 7 del plànol, on es va trobar en contacte amb la roca base un àmfora eivissenca PE-18 completa encara aixafada pels ensorraments amb el seu corresponent tap de ceràmica en un possible magatzem, que a partir d'aquest moment queda amortitzat (Fig. 8). Algunes d'aquestes ceràmiques que aporten informació de tipus cronològic són, a més de les àmfores, els elements constitutius de vaixella de taula, com la ceràmica campaniana en les seves diverses variants pròpia de l'època tardorepublicana (Fig. 9) i els denominats "gots de parets fines", a més d'una escassíssima encara que interessant representació de terra sigillata itàlica i sudgàlica. Una peça notable de sigillata itàlica és un fons de vas amb el segell circular del terrisser Iulius en corona de llorer, dels dos primers decennis de la nova era, procedent sens dubte del taller de Pozzuoli, l'antiga Puteoli, un dels més importants ports romans, situat a la badia de Nàpols (Fig. 10). Fig. 8. Àmfora PE-18 de l'estada 7 de la casa 2 de Biniparratx Petit. Aquesta és una de les produccions ebusitanes més àmpliament documentades en el jaciment. 14 Fig. 9. Selecció de plats, bols i copes de ceràmica “campaniana” de la casa 2 de Biniparratx Petit, la vaixella característica de l'època republicana. Per avaluar amb més detall la importància de l'ocupació romana de la casa talaiòtica 2 de Biniparratx Petit i del seu entorn immediat entre el segle II a.C. i la meitat del segle I d.C., s'aporta aquí un recompte preliminar de les restes de cultura material proporcionats per l'excavació. L'àrea excavada va afectar una superfície de 362,125 metres quadrats i es van recuperar més de 40.000 fragments de ceràmica que pesaven prop de 1.500 quilos. Els fragments més significatius que permetien una 15 classificació fiable eren 3.428, dels quals gairebé la meitat corresponien a ceràmiques fabricades a mà, des d'una petita mostra residual de ceràmiques pretalaiòtiques fins les últimes produccions de la cultura talaiòtica. De les ceràmiques fabricades a torn, totes importades (2.098 fragments significatius), ens fixem ara en les restes d'àmfores, el recipient millor representat i potser el de major interès ja que denota la varietat i la procedència dels productes alimentaris que van arribant: 1.009 fragments significatius, que ens donen un nombre mínim d'individus de 665 àmfores. Portant encara més lluny la classificació, tenim 238 àmfores que poden ser datades entre el segle IV i III a.C. i 427 dels segles II a.C. a mitjans del segle I d.C., que hem de considerar plenament romanes. De totes elles, 176 van envasar originalment vi d’Ebusus, 112 contenien vi de la costa catalana, sobretot del Maresme, 98 eren portadores de productes itàlics, majorment vi del nord i centre de la península i unes poques oli del sud d'Itàlia, 37 són contenidors originals de productes conservats en salaó, segurament derivats de la pesca de l'àrea del nord d’Àfrica i en menor grau de l'estret de Gibraltar, i potser les 4 àmfores restants havien transportat vi del sud d'Hispània. Una selecció de les àmfores i de les vaixelles romanes de taula més representatives o de característiques singulars aparegudes en l'excavació es pot veure a les fig. 9-11. Fig. 10. Selecció de ceràmiques de taula: "parets fines" i sigillata de la casa 2 de Biniparratx Petit. Entre elles la copa signada per Iulius de Pozzuoli. 16 Fig. 11. Una mostra de les àmfores romanes més freqüents al jaciment de Biniparratx Petit, itàliques, de la Tarraconesa i ebusitanes. Algunes aportacions de Biniparratx Petit Les excavacions de les cases talaiòtiques 1 i 2 de Biniparratx Petit semblen documentar almenys tres moments de crisi en la vida domèstica ordinària de l'assentament indígena de major superfície en el territori de Sant Lluís vinculats amb esdeveniments històrics que afecten en general el conjunt de l'illa i en particular l'àrea oriental del territori insular. El primer, registrat a finals del segle III a.C., podria coincidir amb els efectes directes o col·laterals que van produir a Menorca les últimes raneres de la Segona Guerra Púnica, particularment la hivernada al port oriental de l'esquadra del general cartaginès Magó a l’any 205 i la lleva de 2.000 mercenaris de la Balear menor que es va dur a Cartago, esdeveniments documentats per Tit Livi (XXVIII, 37), en el marc de l'enfrontament entre Anníbal i Escipió per al control de la Mediterrània occidental. El segon, produït en l’últim quart del segle II a.C., sens dubte 17 té a veure amb la conquesta romana del 123, que sembla provocar situacions d'estrès al camp amb ocultacions monetàries i abandonament o reestructuracions de major o menor calat en els principals assentaments. Finalment, el progressiu abandonament dels grans assentaments entorn del canvi d'era, a tot estirar a mitjan segle I, quan sembla registrarse un desallotjament gairebé generalitzat en els jaciments menorquins pròxims als nuclis de població consolidats, particularment Mago-Maó i Iamo-Ciutadella, la causa del qual cal atribuir al període de bonança econòmica que va permetre el desenvolupament i creixement de les ciutats, demostrat en el cas de Mago, més ben conegut, per la notable representació de documents epigràfics, l'excepcional troballa d'un bust de bronze de l'emperador Tiberi -actualment a la Biblioteca Nacional de París- i , sobretot, la potència de la gran necròpolis magontana als segles i i II (De Nicolás, 1998 i 2003). 4. JACIMENTS SENSE EXCAVAR Binibèquer Vell - Binissafúller de sa Torre o d’en Ferrer (BBV-05) Coordenades UTM: 605650-44103419 Aquest assentament d'hàbitat es troba a l'extrem occidental de la finca de Binibèquer Vell, al límit de Binissafúller d'en Ferrer. Es presenta totalment arrasat per l’atàvica explotació agropecuària del territori, que ha provocat la construcció de murs de pedra en sec i munts de pedra més o menys ordenats per deixar espais lliures dedicats a la sembra. No hi ha grans pedres de velles estructures talaiòtiques. Potser n'hi va haver en el seu moment i van ser totalment triturades o potser mai n'hi va haver, establint-se en el lloc un petit assentament en època romana, amb una o diverses construccions de pedra petita o mitjana, en qualsevol cas també desaparegudes. L'ocupació del lloc és patent per fragments informes de ceràmiques, fragments de molins rotatoris importats a l'illa des d'un àrea volcànica, potser Sardenya, i escasses restes de paviment o arrebossat fabricat amb calç i ceràmica triturada propi d'algunes construccions romanes. Encara que no es pot determinar amb certesa quan es comença a utilitzar aquest supòsit assentament agrícola, algunes troballes significatives demostren una activitat més o menys continuada al lloc entre finals del segle III o principis del segle IV i el segle VI, potser fins i tot part del segle VII. Les monedes localitzades en aquest jaciment, 17 en total, són: dos antoninians de Claudi II (268-270) i les altres, petits bronzes (AE-3 i AE4) de Constantí I (307-337), Licini I (308 - 324), Constant (337-350), set unitats de Constanci II (337-364), una de Constanci Gall (351-354), una de Valentinià i (364-375) i tres més sense classificar però amb tota seguretat del segle IV (Fig. 12). Altres troballes significatives i totes elles importades són el fragment d'una peça ceràmica notable per les seves dimensions, d'origen nord-africà i d'època vàndala o bizantina i tres elements decoratius de cinturons bizantins i en algun cas potser visigot, tots ells dels segles VI i VII. La ceràmica és el fragment d'un morter amb vorell pla i lleugerament corbat cap avall en el seu extrem,bastant gran, d’uns 30 centímetres de diàmetre a la boca, d'un tipus ceràmic conegut com sigillata clara D o en la terminologia anglosaxona African Red Slip Ware, fabricat en l'actual Tunísia. Aquesta peça de vaixella, coneguda en la terminologia científica com la forma Hayes 91c, està bé datada a les excavacions de Cartago en la primera meitat del segle VI, potser fins al 575, i té una àmplia difusió a Tarragona, València... i en molts altres llocs de la Mediterrània occidental, inclosos diversos jaciments mallorquins i menorquins (Fig. 13). 18 Fig. 12. Selecció ordenada cronològicament de les monedes trobades en diversos jaciments del territori de Sant Lluís (Col·lecció particular). 19 Fig. 13. Fragment de enciamera o morter de sigillata clara D, de la forma Hayes 91c, d'origen nord-africà, trobada al jaciment de Binibèquer Vell-Binissafúller d'en Ferrer (BBV-05). (Museu de Menorca). Vegem els bronzes en comentari provisional. El primer és una placa decorativa escutiforme unida en el seu moment mitjançant una xarnera a la sivella d'un fermall de cinturó bizantí del segle VII, de clara filiació centre-mediterrània, del tipus conegut com Hippo Regius, nom antic de la moderna Annaba, localitat algeriana on es van localitzar un grup d'aquestes peces. Va decorada amb un monograma cruciforme amb lletres gregues en cadascun dels seus extrems que no permeten una lectura raonable i està bastant deteriorada ja que gairebé tots els elements de subjecció a la sivella i al cuir estan trencats, cosa que probablement va ocasionar la seva pèrdua (De Nicolás, en premsa; Obrador i De Nicolás, en premsa). La segona peça és una agulla escutiforme, decorada amb cerclets concèntrics, de clara tradició germànica, d'una sivella de cinturó fabricada potser a la Hispània visigòtica o en l’entorn vàndal; la tercera és una senzilla tatxa de cap romboïdal amb un mascle perforat característic d’aquestes peces per fixarla al cuir d'un cinturó també visigot o potser bizantí i, finalment, un anell amb una tija de bronze amb quatre dents, un dels anomenats key-rings, anell-clau que permetia obrir un moble o caixa de fusta amb tancadura , peça molt característica de tota l’època imperial romana, entre el segle I i el IV i, potser, encara més endavant (Fig. 14). 20 Fig. 14. Elements decoratius de cinturons bizantins dels segles VI-VII, del jaciment de Binibèquer Vell-Binissafúller d'en Ferrer (BBV-05). (Museu de Menorca). 21 Biniarroca. Sa Talaia (BRC-01) Coordenades UTM: 608207-4412943 Fig. 15. Plaques decoratives i sivelles de cinturons bizantins dels segles VI-VII i anell digital de la mateixa cronologia procedents de Biniarroca (BRC-01). (Museu de Menorca). Poblat talaiòtic, proper al nucli urbà de Sant Lluís, molt deteriorat per l'aprofitament agrícola intensiu de la zona des de temps immemorial i per les instal·lacions d'un destacament militar i d'una bateria antiaèria que es va situar al cim d'un vell talaiot, estructura que va resultar molt alterada per aquesta causa. Tot just es poden apreciar restes d'altres monuments en els bosquets d'ullastres de l'entorn, tot i que 22 s'observen fragments de ceràmiques púniques i romanes en superfície. Mai s'han efectuat estudis arqueològics a la zona i part important d'ella va ser definitivament arrasada en construir els vials i diverses naus del polígon industrial de Sant Lluís. Concretament al solar de grans dimensions que ocupa el centre comercial Eroski i en altres de veïns sembla que hi havia restes de cultura material d'època romana, entre ells possiblement d'una necròpolis, si tenim en compte algunes restes humanes que es van localitzar a la zona i els materials arqueològics trobats que es descriuen a continuació i que reflecteixen una perllongada ocupació del vell poblat o algunes de les seves parts, gairebé sense interrupció, fins a l'època medieval. Les monedes de l'àrea arqueològica de Biniarroca i particularment de la zona posteriorment ocupada pel polígon industrial arriben a la xifra de 33 unitats: un as frustre del segle I d.C., un as d'August i Agripa encunyat a Nimes en època de Tiberi (14-37), as de Calígula (37-41), quadrans de Claudi I (41-54), dupondi de Vespasià (6979), denari de Domicià (81-96), dupondi de Trajà (97-117), denari d’Adrià (117-138), denari d'Antoní Pius (138-161), sesterci de Felip I (244-249), dos antoninians de Claudi II (268-270), antoninià de Quintili (270), una sèrie de petits bronzes (AE-3 i AE-4): quatre de Constantí I (307-337), dos de Licini I (308-324), quatre de Constanci II (337362), un de Valentinià I (364-375), un de Gracià (367-383), un de Teodosi I (379-395) i tres inclassificables del segle IV, a més de dos nummi probablement vàndals del segle V i dos bizantins del segle VI d'emperadors sense determinar. En síntesi, 6 peces del segle I, 3 del segle II, 4 peces del segle III, 16 del segle IV, 2 del segle V i altres 2 del segle VI (Fig. 12). Entre les peces metàl·liques significatives procedents d'aquest jaciment cal esmentar una placa ovalada amb mosaic de cel·les, nou en total, per acollir vidres retallats o pedres nobles de les que no queda rastre. Es tracta d'un element decoratiu amb dues perforacions a la vora exterior on es situaven els reblons que unien la peça a una sivella, formant tot el conjunt un fermall de cinturó de tradició germànica. La peculiar forma trilobulada de dos dels caboixons remet a prototips centre-europeus amb escassos paral.lels a Hispània, però no hi ha dubte que els objectes més semblants es localitzen en ambients d’època vàndala al nord d’Àfrica, com els localitzats al nord d’Algèria i Tunis (Fig.15, 1), (De Nicolás, en premsa). Un altre objecte de gran interès és una nova placa decorativa sense sivella del tipus Hippo d'un fermall de cinturó bizantí de la primera meitat del segle VII. A l'anvers mostra decoració gravada a punxó consistent en un monograma cruciforme amb quatre inicials llatines que es poden interpretar com el monograma de l’antropònim ben conegut Μένων, envoltat per una corona de fulles de la qual pengen dues petites corones puntejades, flanquejades per tiges verticals de fulles o palmes i dues creus gregues estampades amb punxó triangular. Es tracta d'una peça fosa i gravada amb notable mestratge, potser fabricada a Cartago, que probablement es va extraviar en trencar les femelles que fixaven el bronze al cinturó de cuir (De Nicolás, en premsa; Obrador i De Nicolás, en premsa)(Fig. 15, 2). Completen l'inventari de troballes dues sivelles i dos anells de bronze. Les primeres han perdut l’agulla i estaven unides originalment mitjançant xarnera a sengles plaques decoratives que completaven fermalls de cinturó bizantins dels segles VI o VII, un dels quals havia de pertànyer probablement al tipus Bolònia, d'àmplia difusió en tota la conca mediterrània (fig 15, 3 i 4). Dels anells un és de tipus laminar amb rebló unint els seus extrems. La seva decoració consisteix en línies de punts paral·leles a les vores i un fris de gravats geomètrics que semblen purament ornamentals. Un anell molt similar a aquest va ser trobat a una sepultura de la basílica paleocristiana d'època bizantina de 23 Son Peretó a Manacor, Mallorca, datant-se al voltant del segle VI. L’altre anell, de secció plana-convexa i amb sector frontal romboïdal gravat amb monograma cruciforme de quatre lletres de difícil lectura que podria ser vàndal o bizantí i datat entre els segles VI i VII.(Obrador i De Nicolás, en premsa)(Fig. 15, 5 i 6). Binifadet Nou (jaciment no inclòs en el catàleg municipal i sense codi) Coordenades UTM: 441255-608200 Binifadet és el nom de la finca d'origen medieval on es va aixecar el poble de Sant Lluís el segle XVIII. Just al costat de la torre medieval de planta quadrangular situada al costat de l'entrada del poble, en els horts de l'entorn, s'han localitzat fragments de ceràmiques tardoromanes de cronologia imprecisa, cosa que pot donar idea del veritable origen de la primitiva ocupació de la zona. A més, en un altre sector de l'antiga finca, al costat del modern celler i les vinyes dels seus voltants, prop de la carretera des Castell, també s'han trobat evidències del poblament romà, ceràmiques en superfície, sense classificar, a més de diverses monedes i un parell d'objectes tardans. A part del que s'ha dit, no hi ha altres evidències, de manera que ens trobaríem amb un altre antic jaciment totalment arrasat que no sabem quan comença però que es perllonga en el temps fins a l'època bizantina. Les troballes monetàries efectuades en aquest antic jaciment, que no figura inclòs en el catàleg municipal de patrimoni, particularment a la zona propera al celler, són: un denari d'Alexandre Sever (222-235), dos petits bronzes (AE-3) de Constantí I (307-337), un follis de Maximí II (309-313), cinc petits bronzes (AE-4) de Constantí II (337-362), un de Magnenci (350-353), un AE-3 de Valentinià I (364-375) i tres petits bronzes sense classificar del segle IV. Es tracta d'un grup de 14 monedes certament homogeni format per bronzes del segle IV a excepció de la d’argent, que és de la primera meitat del segle III (Fig. 12). Fig. 16. Sivelles de cinturons tardoromans del jaciment de Binifadet Nou, prop del nucli urbà de Sant Lluís (Museu de Menorca). Altres troballes de la zona consisteixen en un anell romà de bronze de tipus 24 laminar amb espai frontal més ample que té restes de decoració gravada, de cronologia imprecisa i dues sivelles, ambdues sense agulla, que cal qualificar de tardoromana i medieval (Fig. 16). La primera d'elles va lligada a una prima planxa de bronze doblegada sobre l'eix de la sivella i amb quatre perforacions corresponents als claus o reblons que subjectaven el bronze a la corretja de cuir. L'arc d'aquesta sivella presenta un engruiximent motllurat a la part central, corresponent a la mortalla de l'agulla, que suggereix la forma de dos caps d'animals marins enfrontats, potser dofins, de manera que cal atribuir la peça a la categoria de sivelles delfiniformes, un tipus característic de les províncies occidentals de l'Imperi: Gàl·lia, Itàlia, Britània... que també és present a Hispània i que sol datar-se en la segona meitat del segle IV (De Nicolás, en premsa). La segona peça es caracteritza pel perfil facetat de l'arc de la sivella i el pronunciat estrenyiment de la seva part central corresponent a la mortalla de l'agulla. És de cronologia indefinida, podria ser post-medieval tot i que hi ha peces semblants de l’Alt Imperi romà i sivelles bizantines presents en localitats del Mar Negre i també a la Mediterrània central, a Itàlia i a Cartago, habitualment datades en la segona meitat del segle VI (Eger, 2010a :135-136). Biniali. Pujol de ses Mates (BLI-01, 02, 03) Coordenades UTM: 606242-4411177 Tres fitxes del catàleg municipal de patrimoni arqueològic es poden agrupar al voltant de la finca de Biniali i l'anomenat Pujol de ses Mates, de manera que es reuneixen les restes d'un antic assentament talaiòtic molt degradat en què s'aprecien els murs ciclopis d'una possible casa talaiòtica i diverses agrupacions de pedres grans que no arriben a formar estructures arquitectòniques definides a causa d’antigues remocions per preparar el terreny amb fins agrícoles, tot i que es podrien potser detectar els fonaments d'un talaiot entre els ullastres i llentiscles. L'ocupació del lloc en època romana és determinada per l'existència de fragments ceràmics en superfície i per la localització de diverses monedes a l'àrea, a més de dues sepultures excavades a la roca que podrien ser d'edat tardoromana o potser de l'alta edat mitjana. La petita mostra de troballes monetàries està integrada per set unitats de cronologia enquadrada entre el segle I i el IV: Un as frustre del segle I dC, un as de Claudi I (41-54), dos antoninians de Claudi II (268 - 270) i tres petits bronzes (AE-3 i AE-4): dos de Constantí I (307-337) i un de Constanci II (337-362) (Fig. 12). Binibèquer Vell – Binibèquer de Baix (BBV-06) Coordenades UTM: 605781, 4409738 Petit assentament al costat d'un dipòsit d'aigua de la urbanització de Binibèquer només identificable per algunes restes estructurals molt deteriorades de tipologia indefinida i per algunes restes de ceràmiques púniques i romanes en superfície. L'ocupació del lloc en època romana ve determinada per la troballa de sis monedes que poden datar-se entre la segona meitat del segle II i mitjan segle IV: un dupondi de Faustina Júnior, la filla menor d'Antoní Pius i esposa de Marc Aureli (138 161), dos antoninians de Claudi II (268-270) i tres petits bronzes (AE-4) del segle IV dels que només un pot ser classificat com de Constanci II (337-362). 25 Binibèquer Nou. Tanca de s’Era (BBN-01-02-03-04) Coordenades UTM: 606258-4410080; 606473-4409985; 606465-4410043; 606484-4410049 Fig. 17. Sivella tardoromana i creu de plom del jaciment de Binibèquer Nou (BBN-02, 03). (Museu de Menorca). Agrupem en una mateixa zona arqueològica quatre fitxes del Catàleg Municipal del Patrimoni Arqueològic, cosa que ens permet reunir les restes molt deteriorades amb ceràmica romana i medieval en superfície al costat de dos hipogeus talaiòtics (BBN-02), un grup de tres hipogeus talaiòtics una mica separats dels anteriors (BBN-01), dues sitges d'emmagatzematge al costat de restes d'estructures indefinibles i ceràmica superficial (BBN-03) i dues sepultures excavades a la roca, presumiblement buides, d'època tardoromana o altmedieval (BBN-04). L'existència de ceràmiques superficials i les troballes descontextualitzats que es descriuen tot seguit permeten entreveure la continuïtat del poblament a la zona, possiblement amb intermitències, des del primer mil·lenni a.C. fins a l'època medieval i concretament al segle I, segle III, IV i V. Les monedes associades a aquesta zona arqueològica són dos asos del segle I inclassificables pel seu desgast, tres antoninians de Claudi II (268-270), un follis de Maximià (286-305), tres AE-3 de Constantí I (307-337 ) i un més de Licini i (308-324), un follis de Maximí II (309-313), i altres petits bronzes de mòdul divers: un Constant (333-337), vuit de Constanci II (337-362) , un Constanci Gall (351-354), dos de Valentinià I (364-375), un de Teodosi I (379-395), un d’Honori (393-423) i cinc unitats inclassificables de petit mòdul dels segles IV i V, a més d'un nummus, possiblement vàndal, del segle V (Fig. 12). Altres troballes significatives d'aquesta zona són una sivella de bronze amb restes de bany daurat potser tardoromana o altmedieval i una petita creu de plom, de cronologia imprecisa, però molt possiblement d'època tardoromana o bizantina (Fig. 17). 26 Binibèquer Vell – Binibecó. Es Coster Gran (BBV-01, BBV-07) Coordenades UTM: 606231-4410783; 606151-4410840. Fig. 18. Fragments de plaques decoratives de fermalls de cinturó tardoromà (2) i de calçat o vestuari visigot del jaciment de Binibèquer Vell-Binibecó (BBV-01). (Museu de Menorca). En aquest jaciment que s'articula entorn del lloc que ocupa la vella casa amb torre medieval de Binibèquer Vell només s'ha preservat en bon estat un hipogeu de planta irregular amb corredor megalític i unes poques restes de tipologia no definida amagades entre els ullastres. Només la ceràmica superficial, les troballes descontextualitzades que aportem aquí i un parell de sepultures excavades a la roca sense sediments d'interès aporten alguna informació sobre la pervivència del jaciment des de la prehistòria fins a l'època medieval, probablement amb llargs períodes d'abandonament. Només quatre monedes pauten la implantació romana a la zona: un as anònim d'època republicana (195-27 a.C.), un antoninià de Claudi II (268-270), un follis de Maximià (286-305) i un AE-3 de Valentinià I (364-375). Dos objectes de bronze aporten més informació. Un d'ells és una placa decorativa rectangular amb sivella fosa a la mateixa peça d’un fermall de cinturó tardorromà els prototips de la qual s'han de buscar en el centre d'Europa. Li falta a aquest exemplar part de la sivella, la qual cosa dificulta la seva classificació precisa, però sembla que es tracta d'un fermall de sivella zoomorfa amb decoració calada i dotat amb un rebló per fixar al cuir del cinturó, detalls que permeten la seva comparació amb altres peces de Gàl·lia, Britània, Itàlia i també Hispània de finals del segle IV fins a mitjan segle V (Fig. 18, 1). La segona peça significativa és una petita placa rígida amb sivella rectangular fosa en la mateixa peça, en el nostre cas trencada, i els seus paral·lels més directes es poden localitzar a la península Ibèrica, a Màlaga i a Cartagena en contextos de la segona meitat del segle VI. Les dimensions molt reduïdes d’aquesta sivella fan difícil que pugui pertànyer a un cinturó, sembla més aviat el fermall d’una bossa o motxilla o encara d’una peça de calçat.(Fig. 18, 2). 27 Biniparrell Gran. Sa Talaia (BPG-01, 02) Coordenades UTM: 605618-4413048; 605808-4412861 Poblat talaiòtic amb restes d'un talaiot del qual es conserven tres o quatre filades, molt deteriorat i amagat entre la vegetació. Altres construccions sense definir. Ceràmica romana i medieval en superfície. A poca distància s'observen restes d'una sala hipòstila i més estructures de tipologia indeterminada que formaven part de la mateixa zona arqueològica. Fig. 19. Dues sivelles de fermalls de cinturons bizantins dels segles VI-VII i un parell d’anells romans del jaciment de Biniparrell Gran (BPG-01). (Museu de Menorca). Onze monedes datades entre la segona meitat del segle III i mitjans del IV il·lustren un període d'ocupació del jaciment: dos antoninians de Claudi II (268-270), un follis de Maximià (286-305) i diversos petits bronzes (AE-3 i AE-4), dues de Constantí I (307-337), una de Constantí II (337-340), un Constant (337-350), dues de Constanci II (337-362) i altres dues molt gastades impossibles de classificar però sens dubte del segle IV (Fig. 12). Dos anells romans: un de tipus laminar fet d’argent i amb caboixó ovalat preparat per acollir una pedra tallada que s’ha perdut i un altre de bronze o aleació de coure amb una petita clau rectangular fosa amb el propi anell circular (key ring) de secció plana-convexa. Ambdós es poden datar en l’època de l’Alt Imperi, sense més precisions cronològiques. A més, dues sivelles de perfil arronyonat sense agulla que formaven part de sengles fermalls de placa i sivella articulats de cinturons bizantins de tipologia imprecisa, probablement dels models de Werner tipus Corint, o potser Hippo Regius, però sens dubte exemplars utilitzats habitualment per la milícia de l'Imperi d'Orient als segles VI i VII demostren la presència d’individus d'aquesta època en el lloc (Fig. 19), (De Nicolás, en premsa). Binissafúller de Baix (BFB-01) Coordenades UTM: 604269-4410821 Jaciment situat en els voltants dels vials de la urbanització de Binissafúller i d'una estació de plaques fotovoltaiques per a la captació d'energia solar de recent 28 implantació. Ja abans d'aquestes actuacions la zona arqueològica es presentava totalment arrasada, degut sens dubte a la intensiva explotació agrícola de temps passats. No queden restes estructurals visibles, només diversos dipòsits subterranis d'emmagatzematge, sitges o sitjots, i abundants mostres de ceràmica d'època romana gairebé triturada. Fig. 20. Elements de cinturons bizantins (1 i 2) i, potser, visigot (3) al costat d'un anell digital del jaciment de Binissafúller de Baix (BFB-01). (Museu de Menorca). 29 27 monedes localitzades en aquest jaciment donen referència de la "intensitat" del poblament a partir de mitjan segle III i sobretot en el IV: antoninià de Gal·liè (253268), tres antoninians de Claudi II (268-270), un antoninià de Tètric I (270-273), denari de Severina, esposa d’Aurelià (270-275), follis de Dioclecià (285-305), follis de Magenci (306-312), dos AE-3 de Constantí I (307 -337), un de Licini I (308-324), cinc AE-4 de Constanci II (337-362), tres AE-3 de Valentinià I (364-375), un AE-2 de Valent (364-378 ), AE-4 de Gracià (367-383), dos AE-2 de Teodosi I (379-395), AE-3 inclassificable del segle IV i un probable nummus bizantí del segle VI (Fig. 12). A part del material numismàtic, altres objectes arqueològics aporten dades sobre la permanència a la zona en els segles VI i VII. Entre ells destaca una placa ornamental de fermall de cinturó bizantí del tipus Hippo Regius decorat amb un cavall dempeus i de perfil tot just representat mitjançant puntejat (Fig. 20, 1). Altres peces de la mateixa època i entorn cultural són una sivella de perfil arronyonat sense agulla pertanyent a un nou fermall de cinturó (Fig. 20, 2) i un fragment d’anell amb disc on es va gravar el perfil d'un ésser mitològic, probablement un grifó, peça similar a algunes produccions característiques de la Sicília bizantina (Fig. 20, 4). Cal situar en el mateix marc cronològic de les peces descrites una agulla solta de base escutiforme, tot just decorada amb uns solcs paral·lels en el llistó en relleu que separa el cos de l'agulla de la base (Fig. 20, 3). Un fil del mateix metall com si fos una anella es presenta enganxat a la punta de l’agulla, doblegada tal vegada per a ser reutilitzada com a penjoll. Es tracta d'una peça massissa i pesada pertanyent a una sivella de cinturó de tradició germànica i possiblement vinculada amb el món visigòt hispànic donada la massiva presència de peces d’aquest tipus en les necròpolis de la península Ibèrica, tot i que son igualment presents en el món merovingi i entre els vàndals. L’existència d’aquest objecte i altres semblants a Menorca es podria deure a la presència vàndala. (De Nicolás, en premsa; Obrador, de Nicolás, en premsa) Barranc de Binissafúller. D'un lloc indeterminat del barranc de Binissafúller, en els ramals del qual es localitza una important necròpolis en hipogeus de finals de la cultura talaiòtica (BFU01) prové una placa decorativa fosa en bronze o aleació de coure d'un fermall de cinturó del tipus anomenat liriforme, de tradició bizantina però àmpliament difós en necròpolis i altres jaciments de tota la Hispània visigòtica. La decoració es distribueix en quatre registres marcats amb cert relleu en els que s'agrupen estilitzacions de fulles i circells al costat de petits cercles concèntrics. La placa conserva en bon estat els suports per a la xarnera en què s'articulava la perduda sivella del fermall i al revers es localitzen tres femelles perforades per subjectar la peça a la corretja del cinturó. Aquesta placa es conserva al Museu de Menorca (Rita, 1978) i la seva cronologia pot situar-se al segle VII, i probablement es tracta d’una de les peces més orientals d'aquestes produccions hispanes (Fig. 21), (De Nicolás, en premsa). 30 Fig. 21. Fermall de cinturó hispanovisigot de tradició bizantina trobat a l'entorn del barranc de Binissafúller. (Museu de Menorca). Binissafúller Nou – Binissafúller d’en Moysi (BFN-01, 02, 03; BFU-01) Coordenades UTM: 604948-4410623; 605157-4410556; 605079-4410561 Àmplia zona arqueològica situada al nord de la capçalera del barranc de Binissafúller en què es localitzen restes de velles estructures arquitectòniques molt deteriorades de cronologia indefinida que es reparteixen entre els munts de pedra i els bosquets d'ullastres al costat de dos grups de sitjots, dipòsits subterranis per recollir l'aigua de pluja (BFN-01 i BFN-02). En tota la zona es poden veure en superfície molts fragments rodats de ceràmiques púniques, romanes i medievals i en el sector més oriental es localitza un grup de sepultures excavades a la roca, almenys deu unitats, probablement tardoromanes o medievals (BFN-03). Els objectes arqueològics trobats a l'àrea evidencien una freqüentació i en determinats moments permanència fixa en tota la zona com a mínim fins al segle VII. 31 Un total de 39 monedes documenten cosa més que la freqüentació de la zona en època romana: un as de Claudi I (41-55), denari d'Adrià (117-138), sis antoninians de Claudi II (268-270), antoninià de’Aurelià (270-275), vuit petits bronzes (AE-3 i AE-4) de Constantí I (307-337), un de Crisp (317-326), cinc de Constanci II (337-362), un de Constanci Gall (351-354), dos de Valentinià I (364-375), un de Gracià (367-383), dos de Valentinià II (375-392), quatre de Teodosi I (379-395), un d’Arcadi (383-408), un d’Honori (393-423) i tres inclassificables però datables al segle IV o V (Fig. 12). Dos objectes metàl·lics complementen la informació disponible sobre aquest jaciment. El primer i més antic és un penjoll decoratiu típic dels arnesos de cavalleria romans del segle I, una placa circular amb decoració de petits triangles disposats en paral·lel a la vora del disc, finament gravats com per ser niellats. El disc es perllonga en un apèndix en forma de pelta amb esvorancs troquelats i en la part diametralment oposada un petit ganxo per a la subjecció a l'arnès (Fig. 22, 1). El segon és una sivella similar a la localitzada a Binifadet, ja mencionada, amb planxa doblegada sobre la xarnera i tres perforacions amb tatxes per subjectar la peça a la corretja del cinturó (Fig. 22, 2). Té la part central de l'arc de la sivella lleugerament motllurada amb possibles representacions zoomòrfiques esquemàtiques, cosa que permetria datar l'objecte en la segona meitat del segle IV. Cal dir, però, que hi ha fermalls de cinturó medievals i postmedievals molt semblants (De Nicolás, en premsa). Fig. 22. Adorn d’arnès de cavalleria d'època romana imperial i sivella de cinturó tardoromà del jaciment de Binissafúller Nou (BFN.01). (Museu de Menorca). 32 Torret de Baix - Biniancollet (TTB-02) Coordenades UTM: 607547-4409655 Típic assentament arrasat les restes es poden detectar absolutament desordenats entre els munts de pedres, en els murs de pedra en sec i entre els corrals d'ullastres. No es reconeix cap estructura classificable i la continuïtat de l'assentament només es pot deduir per la ceràmica superficial púnica i romana i altres troballes fora de context que es descriuen a continuació i que suggereixen una llarga perduració d'aquest assentament o alguna de les seves parts com a mínim fins al segle VII. Vuit monedes mostren almenys dos períodes de permanència a la zona, el segle I i el segle IV: un dupondi de Vespasià (69-79), denari de Domicià (81-96), tres AE-4 de Constanci II (337 - 362), un de Valentinià I (364-375) i dos sense classificar a causa del desgast però clarament datables al segle IV. Dues troballes metàl·liques es refereixen al moment de l'ocupació bizantina. La primera és un fragment de placa decorativa d’un fermall de cinturó bizantí del tipus Siracusa (Fig. 23, 1). Li falta a aquesta peça la sivella pròpiament dita, quedant només la placa decorada amb les estilitzacions vegetals que caracteritzen els prototips orientals del model, i en el seu revers les femelles per a la fixació a la corretja de cuir, encara que no son operatives per trencament. Aquest model de fermall és probablement el que té una distribució més àmplia en tot l'àmbit bizantí i fins i tot fora de les seves fronteres des del Mar Negre fins a Gibraltar i des d'Egipte fins Britània- amb nombrosíssimes imitacions locals, fixant la seva cronologia entre finals del segle VI i el tercer quart del VII (De Nicolás, en premsa). 1 2 Torret de Baix / Biniancollet (BCL-02) Fig. 23. Fragment de sivella amb placa decorativa del tipus Siracusa i anell digital amb monograma cruciforme (segles VI-VII) del jaciment de Torret de Baix-Biniancollet (BCL-02). (Museu de Menorca). La segona peça significativa de Torret de Baix-Biniancollet és un anell de bronze amb disc gravat amb lletres que semblen gregues en els seus extrems que formen un monograma de lectura complicada(Fig. 23, 2). La seva cronologia és semblant a la de l'objecte anterior, entre els segles VI i VII (Obrador i De Nicolás, en premsa). Illa de l’Aire. Es Tamarells. (IDA-01) Coordenades UTM: 611031-4406810 A l'illa de l'Aire, a la zona compresa entre l'embarcador dels Tamarells i la Punta 33 dels Milans es van detectar en prospecció superficial uns pocs fragments de ceràmica talaiòtica i altres de ceràmica púnica i romana. Entre aquests hi ha tres fragments d'àmfores púnico-ebusitanes, dues d'elles imitant tipus d'àmfores itàliques d'edat tardorepublicana, cap a finals del segle II a.C., i una altra més, clarament púnica i fabricada a Eivissa d'idèntica cronologia, a més de diversos fragments de ceràmica comuna de cuina i de vaixella de taula (Orfila, Sintes, 1984, 833). No hi ha restes visibles d'instal·lació que pugui ser atribuïda a l'època dels materials ceràmics, tot i que s'ha suggerit la possibilitat que antigues restes fossin reutilitzats en modernes construccions. En qualsevol cas, les restes romanes esmentades evidencien una freqüentació del lloc al segle II a.C., probablement després de la conquesta romana de Menorca. 5. ALTRES JACIMENTS D’HÀBITAT A més dels jaciments o zones arqueològiques esmentades, hi ha altres llocs d'interès en el territori de Sant Lluís, inclosos en el Catàleg Municipal de Patrimoni Arqueològic, amb estructures visibles o sense elles, que tenen restes de ceràmiques romanes o medievals en superfície. Per determinar amb certa aproximació els períodes d'ocupació, caldria programar prospeccions arqueològiques que fins ara no s'han fet. Destacarem aquí un petit assentament de Biniancolla de Baix (BIX-02), molt a prop de l'estació de telecomunicacions de Telefónica, en què hem pogut detectar ceràmica superficial romana del Baix Imperi. També a la Tanca de s'Olivera de Biniparratx Gran hi ha un altre assentament romà molt degradat amb ceràmiques romanes (BPR-01) i el mateix succeeix en la Tanca de sa Talaia de Binirramet d'en Cavaller (BRA-01), jaciment al qual s'associen almenys dos grups de sepultures excavades a la roca d'època tardoromana o altmedieval (BRA-02 i BRA-03), a la Tanca de s'Era de Rafalet Vell (RFA-01) i en Rafalet Petit (RFP-01 ), on sembla que hi ha els fonaments d'un talaiot cobert per la vegetació, a sa Talaia de Torret (TET-01), en l'entorn de les cases predials de Torret de Baix (TTB-02) i en les de Torret de Dalt (TTD-01), jaciment que probablement formava un mateix conjunt amb el de sa Pedrera des Pujol (TET-03). Citarem, finalment, el jaciment de sa Vinya Vella de Torret (VVE-01), on diversos clapers -munts de pedres producte de la neteja dels camps- i els murs de pedra en sec excepcionalment amples amaguen restes de velles estructures amb ceràmiques púniques i romanes en superfície. No hi ha dubte que una investigació rigorosa de les localitats apuntades i altres zones susceptibles d'aportar més informació completarien el panorama aquí esbossat sobre la permanència en l'ocupació dels vells assentaments talaiòtics fins a l'època medieval i el registre de noves implantacions on la finalitat primera era la explotació dels escassos recursos disponibles. 6. NECRÒPOLIS És freqüent en el camp menorquí la presència de tombes excavades a la roca que sovint formen grups de diverses unitats i que es poden ubicar a l'interior de hipogeus funeraris de clara filiació talaiòtica o a la intempèrie, on poden associar-se a assentaments propers, com hem tingut ocasió de comentar en presentar alguns dels jaciments abans esmentats. La cronologia d'aquestes tombes segueix sent una assignatura pendent de l'arqueologia menorquina, ja que algunes semblen remuntar-se als primers decennis de l'era, i són per tant romanes de l'Alt Imperi, i altres arriben fins 34 l'Alta i potser la Baixa Edat Mitjana, pel que la seva datació concreta a falta d'elements d'aixovar de cronologia fiable és tasca gairebé impossible en un període històric tan llarg de més d'un mil·lenni. La perduració de l'hàbitat en època romana en els vells assentaments i l'aparició de nous assentaments dispersos de petites dimensions ha provocat la detecció de petites necròpolis rurals (De Nicolás, 1983, 268). Possiblement a aquest tipus de jaciment pertany l'única necròpolis rural ben definida del territori de Sant Lluís, coneguda només per unes notes publicades fa temps i alguns materials que es van dipositar al Museu de Menorca. Son Orfila – Son Ganxo (SOR-01) En la posició que actualment ocupa un luxós xalet, prop de la torre de defensa costanera de Son Ganxo, existia fa pocs anys la casa predial de Son Orfila amb diverses instal·lacions annexes. El 1942, tal com esmenta Joan Flaquer (Flaquer, 1954) es van trobar a uns 10 metres a l'oest de la casa les restes arqueològiques corresponents a una o diverses sepultures romanes, vinculades a una coveta excavada a terra, en ella hi havia una gran planxa quadrangular de ferro amb restes d'argolla. Aquests materials, part dels quals es conserven al Museu de Menorca, són una peça excepcional de vaixella romana de ceràmica ataronjada del tipus que es va denominar terra presigillata, (Fig. 24), (Lamboglia, 1951: 37-40) un plat de pasta grisenca, fragments de llànties romanes i un got de vidre molt polit de color verdós perfectament conservat, a més d’una moneda de l'emperador Galba (68-69). Flaquer afegeix, a més, que en un dipòsit de cremació proper es van trobar dos ungüentaris de vidre i una moneda de Nemausus /Nimes Fig. 24. Got de vidre verdós. Plat de sigillata oriental de la necròpolis de Son Orfila (SOR-01), segons Lamboglia, 1951. (Museu de Menorca). 35 encunyada l'any 10. Aquests troballes evidencien, sens dubte, l'existència en el lloc d'una petita necròpolis rural que va ser utilitzada des dels anys finals del segle I a.C. fins a mitjans del segle I d.C. Entre les peces recuperades, el plat de presigillata, del qual hi ha paral·lels a Pollentia (Mallorca), en diverses localitats sicilianes i en altres de la costa alacantina, és una mica més antic (Orfila, Sintes, 1982: 61-81), encara que aviat es va qüestionar no només la seva cronologia sinó la seva pròpia denominació de presigillata i el seu origen, atribuint-li una procedència oriental. (Fig. 24). Cal suposar que als voltants de l'emplaçament de la necròpolis de Son Orfila hi havia un antic assentament romà habitat a la primera meitat del segle I del que no hi ha notícia. 7. ELS JACIMENTS SUBMARINS L'arqueologia submarina difícilment pot aportar alguna informació al coneixement de la implantació romana al territori de Sant Lluís, ja que és pràcticament impossible discernir quin era el destí final de naus i carregaments trobats sota el mar, però és molt important per conèixer les rutes del comerç marítim en el passat i la difusió dels productes. Es coneixen dos naufragis antics en aigües someres davant de la costa de Sant Lluís: a la Cala de Binissafúller i al costat del Cap d'en Font, i hi ha escassa informació d'altres possibles restes al voltant de l'Illa de l'Aire. El de Cap d'en Font és el que atrau ara la nostra atenció, ja que el de Binissafúller, del qual s'ha conservat part del casc de la nau protegit per la sorra, es tracta d'un mercant púnic carregat d'àmfores vineres procedents de la costa ibèrica catalana o valenciana que ha estat datat al segle III a.C. i cau fora del marc cronològic que es tracta en aquesta aportació. També els ancoratges de l'Illa de l'Aire i de la cala d'Alcalfar mereixeran la nostra atenció. El derelicte de Cap d’en Font (es Racó Fondo) (CFO-01) Coordenades UTM: 603287-4409681 Encara que no s'ha arribat a detectar l'existència de restes de la nau, sembla segur que el conjunt de materials extrets al lloc corresponien a un vaixell romà del segle I. El jaciment situat davant de la cala de ponent de Cap d'en Font, a una profunditat de 5 a 15 metres, va ser molt espoliat entre 1960 i 1970, se'n van treure diversos lingots de plom i àmfores. La informació que ha arribat als nostres dies és escassa però ha permès deduir que el carregament principal d'aquesta nau de principis del segle I estava format principalment per àmfores oliàries de la Bètica que s'utilitzaven per envasar l'or líquid que es produïa a les valls del Guadalquivir i del Genil i que es comercialitzava en gairebé tot l'Imperi Romà, i plom, metall molt necessari principalment per les instal·lacions hidràuliques d'abastament d'aigua, sanejament i calefacció de les grans i també de les petites ciutats i de les villae rurals (Fig 25). Les prospeccions més recents han aportat alguns fragments d'altres àmfores dedicades a envasar vins del sud d'Hispània que acompanyaven subsidiàriament el carregament principal o van estar destinades a la tripulació. A més dels nombrosos lingots de plom espoliats en el seu moment i actualment perduts, en els últims anys s'han recuperat dos lingots trapezoïdals de plom, d'uns trenta quilos cadascun, actualment dipositats al Museu de Menorca. Un d'aquests lingots ha conservat una cartel·la amb restes d'una inscripció impresa quan es va fondre el metall en el motlle corresponent en què es llegeix no sense certes dificultats SOC(ietas) PLVMB(ariae) (CA)R(thaginensis) i una altra inscripció en un lateral de la peça impresa després de la fosa amb les lletres AGRIP, que es refereix a Marc Vipsani Agripa, gendre i general 36 d'August que tenia interessos en Hispania i que molt probablement es va implicar en el negoci del plom a través d'una societas plumbaria de Cartagena que es dedicava a explotar el plom de Sierra Morena. Es coneixen lingots amb la mateixa marca a la nau de Valle di Ponti, prop de Comacchio, a la costa adriàtica italiana (De Nicolás, Rodà, 2007). Fig. 25. Lingot de plom amb la marca d'Agripa del probable peci de Cap d’en Font (CPO-01), provinent de la Bètica (Museu de Menorca). Tant l'oli com el plom eren dos productes que la ciutat de Roma, principalment, importava d'Hispania en grans quantitats. El carregament perdut a Cap d'en Font és un més dels que marquen la coneguda ruta comercial entre Cartagena i el port d'Òstia a través de les Balears i l'estret de Bonifaci, per tant és poc probable que l'illa de Menorca fos un destí programat per aquesta nau, tot i que no s'ha de descartar totalment aquesta possibilitat ja que també Menorca era totalment deficitària en ambdós productes. Possibles restes i ancoratges de l'Illa de l’Aire (IDA-02, IDA-03) Coordenades UTM: 611031-4406810; 610538-4406900 L'entorn de l'Illa de l'Aire és una de les zones més riques en troballes submarins procedents d'antics fondejos esporàdics i alguns possibles naufragis. Això és a causa de 37 diverses raons: la seva peculiar situació a certa distància de la costa, la seva posició en l'angle sud-est de Menorca i la possibilitat de sortejar vents violents i canviants, la seva relativa proximitat al port de Maó i la notable freqüentació durant l'estiu per grups de submarinistes a la recerca d'interessants experiències. Velles recuperacions i recents prospeccions de la secció d'arqueologia submarina d'Amics del Museu de Menorca han propiciat el coneixement de la freqüentació del seu litoral (Pons Machado, 2005a, 2005b i 2007: 167-168) (Fig. 26). Fig. 26. Fragments d'àmfores i lingot de plom de diversos jaciments i de l'ancoratge dels voltants de s'Illa de l'Aire. Algunes peces (1 i 2) són d'una col·lecció particular i la resta és producte de les prospeccions efectuades per Amics del Museu de Menorca, que estan dipositades al mateix museu (segons dibuix d’Octavi Pons). Al Cap de Llevant de l'Illa de l'Aire s'han localitzat àmfores que portaven vins i salaons de la Bètica i lingots de plom troncopiramidals del segle I, a més d'una sondatestimoni de plom, instrument d'ús habitual en les naus romanes per detectar el tipus de fons marí. Tot això fa pensar en un antic naufragi a més de fondejos esporàdics (Fig. 26, 4-8). A prop del moll actual que permet l'atracada d'embarcacions per al servei del far també hi ha notícies de velles troballes. A escassa profunditat es van recuperar nombrosos fragments d'àmfores oliàries andaluses i alguna producció ebusitana, restes d'un altre probable accident marítim del segle I o més aviat indicis de la seva utilització com a fondejador. (Fig. 26, 9-12). A ponent de la Punta dels Milans, on es localitzava l'única font de l'Illa de l'Aire, en el lloc denominat Es Bol de s'Alga les prospeccions d'Amics del Museu de Menorca han pogut testificar el que sembla ser part d'un carregament de gerres medievals catalanes del segle XIV i a la seva rodalia alguns fragments d'àmfores que posen de manifest la utilització del lloc com ancoratge probablement per accedir mitjançant petites embarcacions a la font d'aigua potable que hi havia a terra. Entre les àmfores que s'han pogut classificar es troben diversos tipus procedents del centre d'Itàlia, de Catalunya i d'Eivissa portadores de vi i altres restes de contenidors que habitualment transportaven oli de la Bètica i del nord d'Àfrica. Aquests materials s'han datat entre el 38 segle II a.C. i els segles III i IV d.C. Finalment també hi ha notícies una mica més imprecises d'un probable derelicte en un lloc indeterminat pròxim a la costa sud de l'Illa de l'Aire, on s'han recuperat àmfores de salaons de la costa andalusa i àmfores olieres fabricades a la vall del Guadalquivir, al segle I o II d.C. Ancoratge de la Cala d’Alcalfar (ACF-02) Coordenades UTM: 610951-44409460 Al Museu de Menorca hi ha un àmfora púnica de procedència nord-africana del segle III a.C. localitzada davant de la Cala d'Alcalfar prop de la torre de defensa costanera del segle XVIII, i més a prop de la cala al costat de l’illot que fa d'aquesta un lloc apte per al fondeig d'embarcacions, la secció d'arqueologia submarina d'Amics del Museu de Menorca ha posat al descobert alguns materials arqueològics d'interès (Nicolás, 1972; Pons Machado, 2005). Entre els objectes arqueològics recuperats per Amics del Museu de Menorca destaca un cep d'àncora romana de cronologia imprecisa i pertanyent a una embarcació de petit port, a més de fragments d'àmfores ibèriques procedents de la costa llevantina de la península Ibèrica, àmfores sud-itàliques o sicilianes d'època republicana, àmfores d'origen ebusità probablement vineres, i àmfores vineres, oliàries i per salaons procedents de la costa catalana i del sud d'Hispània, de la Gàl·lia i d'Itàlia, una notable varietat de contenidors alimentaris que de vegades poden viatjar agrupats però que sens dubte indiquen el fondeig de diverses naus i en èpoques diverses. Altres troballes tirades en el seu dia per la borda i pertanyents a la càrrega o al parament que utilitzava alguna de les tripulacions de les naus fondejades a la zona són diversos fragments de ceràmica de cuina d'origen nord-africà del Baix Imperi Romà. El conjunt dels materials arqueològics de la Cala d'Alcalfar pot situar-se entre finals del segle III a.C. i el segle VI d.C., i és indicatiu d'una llarga perduració de l'ús com ancoratge d'aquest petit port, que sens dubte va poder servir no només perquè les naus i els seus tripulants es protegissin de condicions meteorològiques adverses en les seves singladures programades sinó també per proveir de provisions o altres productes d'interès als habitants dels assentaments rurals existents prop de la costa que, com s'ha vist en les pàgines precedents, eren bastant nombrosos en els moments d'utilització de l'ancoratge. 8. RESUM I ENQUADRAMENT CRONOLÒGIC En síntesi tenim, si més no, en el territori de Sant Lluís dos grans assentaments talaiòtics el període de vigència dels quals es perllonga durant l'època republicana i amb prou feines arriba als primers temps de l'Imperi, mentre que un grup bastant nombrós de petits assentaments perviuen des dels moments finals de la cultura talaiòtica o inicien la seva activitat en època preromana o a principis de la República i presenten encara restes d'activitat al llarg de l'Imperi, arribant alguns als temps de l'antiguitat tardana, adquirint potser més protagonisme durant els anys d'ocupació vàndala i bizantina. Una representació de jaciments submarins també aporta informació sobre la freqüentació de les aigües costaneres de Sant Lluís. 39 L'època republicana (segles III-II a.C.) En els grans assentaments talaiòtics distribuïts per tota l'illa, generalment en la meitat meridional, està molt bé documentat l'impacte del comerç republicà entre els segles III i II a.C. abans de la conquesta romana i encara després, fins als inicis de l'Imperi, que es tradueix en la presència abundant de vaixelles nomenades campanianes i àmfores greco-itàliques, a més de les importacions púnico-ebusitanes d'aquests segles, sempre presents en les prospeccions superficials i en les excavacions de cases talaiòtiques i àmbits religiosos dels poblats de major superfície com Son Catlar, Torre Llafuda, Torre Trencada i ses Talaies de n'Alzina al sector occidental de l'illa; Torralba d'en Salord i Torre d'en Galmés a la part central i Torreta de Tramuntana, Torelló, Trepucó i Talatí de Dalt a l'àrea oriental. En tots aquests poblats i molts altres jaciments tampoc es deixen de detectar troballes esporàdiques i ocasionalment ocultacions o "tresorets" de les emissions monetals tardanes de la República romana. Potser és aquest el període de màxima expansió dels grans poblats talaiòtics, encara que molts probablement es vegin parcialment afectats per la presència de l'armada cartaginesa en les aigües de Menorca en 218 a.C., i la major part es veuen sensiblement reduïts o gairebé abandonats a causa de la conquesta romana de Q. Cecili Metel en 123 a.C. En l'àmbit de l'arqueologia submarina, el jaciment més significatiu del període és el derelicte de ses Lloses, naufragat al costat de l’illa del Llatzeret al port de Maó amb ampli carregament de productes sud-itàlicos de principis del segle II a.C. cap al 180. A Sant Lluís els jaciments de Binissafullet i de Biniparratx Petit són els més representatius d'aquest període. L'Alt Imperi i la crisi del segle III Encara que no s'han valorat amb detall les repercussions de la conquesta romana sobre el territori insular i particularment l'arribada de 3.000 colons romans d'Iberia (Estrabó, L. Anneu Flor i P. Orosi. Aquest últim fa referència a una "gran matança dels seus habitants") que sens dubte va alterar la demografia balear i que pel que sembla va tenir molt a veure amb la veritable fundació de les ciutats mallorquines de Palma i Pollentia, l'arqueologia posa de manifest que la major part dels grans poblats va superar la crisi amb més o menys fortuna. Fins al canvi d'era i potser fins a la meitat del segle I d.C., consolidat ja l’Imperi, no es va donar el cop de gràcia als vells poblats emmurallats en benefici dels florents centres urbans de Mago, al sector oriental, Iamo al sector occidental i probablement Sanitja al centre i a la costa nord de l'illa, ciutats o nuclis de població situats a la costa, a diferència dels vells assentaments, en posicions de fàcil defensa al costat dels millors ports de l’illa. La població es concentra en els nous centres urbans, particularment en les ciutats que aviat arribaran a la categoria de municipis i que donaran origen a les actuals poblacions de Maó i Ciutadella i els majors poblats s'abandonen progressivament, alhora que sorgeixen petits assentaments rurals o es revitalitzen velles estructures abandonades amb la missió de treure el màxim profit dels escassos recursos alimentaris que es podien obtenir. Tant a les ciutats com al camp es formen necròpolis, lògicament de proporcions molt diverses, que a poc a poc s'han anat documentant, encara que amb moltes dificultats a causa dels espolis. També corresponen a aquesta època la major part de les figuretes de bronze amb diverses deïtats del panteó romà trobades a Menorca. 40 En l'arqueologia romana de Menorca gairebé tot està per fer. Les velles ciutats es coneixen malament per la superposició històrica del poblament i s'avança molt lentament al ritme de les excavacions d'urgència que motiven actuacions urbanístiques i de serveis, cosa que complementa la informació que en segles anteriors van donar les troballes epigràfiques i altres recuperacions notables. En l'àmbit rural la situació és encara més lamentable, pràcticament no s'han efectuat actuacions programades en els petits assentaments romans i la totalitat de la informació procedeix de troballes esporàdiques o prospeccions superficials. No falten, per exemple, les troballes monetàries dels segles I i II, restes de molins manuals de gra fabricats amb pedres d'origen volcànic i per tant importats, així com les produccions ceràmiques de major difusió en aquests segles: fragments de vaixella i de ceràmica comuna de cuina de procedència itàlica i sud-gálica (terra sigillata) sovint amb marques de terrisser i les primeres sèries d'origen nord-africà (terra sigillata clara A). Pel que fa als envasos per al transport, comencen a ser predominants les àmfores fabricades a la Tarraconense, a la Bètica i en diverses regions de la península Itàlica, a més de l'omnipresent obra de fang eivissenca, que servien per transportar vi, salses de peix i oli, a més de grans atuells d'emmagatzematge anomenades dolia i material de construcció: rajoles i teules. Algunes d'aquestes ceràmiques i monedes s'han documentat en petits assentaments rurals del territori de Sant Lluís com Biniarroca, Binifadet, Biniali, Binibèquer Vell, Binissafúller Nou i Torret de Baix-Biniancollet. I s'ha d'esmentar la necròpolis de Son Orfila de mitjans del segle I, l'única coneguda a Sant Lluís, sent una de les primeres donades a conèixer a Menorca. D'altra banda, la major part dels ancoratges antics a les cales i illots de Sant Lluís estan actius en aquests segles, i són les restes més significatives les de Cap d'en Font, com les d'Addaia, Calascoves, Cala en Forcat i Cala en Busquets a la resta de l'illa. L'anomenada crisi del segle III que afecta àmplies zones del món mediterrani ocupades pels romans també és patent en els jaciments menorquins, i entre ells els de Sant Lluís, com ho indica la menor proporció de troballes superficials. L'Antiguitat Tardana, vàndals i bizantins (segles IV-IX) A partir del segle IV i fins al final del món antic, és a dir abans de l'ocupació islàmica, només queda en els grans assentaments de la cultura talaiòtica menorquina, romanitzats amb més o menys intensitat, una molt escassa població residual si tenim en compte les troballes monetàries i ceràmiques registrades en prospeccions superficials, les úniques que aporten informació ja que no hi ha excavacions sistemàtiques d'aquests períodes en grans poblats. No passa el mateix, com s'ha pogut veure clarament en el cas del territori de Sant Lluís, amb els petits assentaments rurals dispersos. Només alguns jaciments de gran superfície (més de 3 Ha) i de superfície mitjana (entre 1 i 3 Ha) on no s'han efectuat investigacions sistemàtiques mostren certes concentracions de troballes numismàtiques i de ceràmiques africanes i d'origen gal d'època paleocristiana, vàndala i bizantina. Podríem citar entre ells Son Bernardí i Son Toni Martinet al terme de Ciutadella, Binicodrell Nou al terme des Migjorn, Santa Creu i Llucassaldent al terme d'Alaior o es Banyul i Malbúger al terme de Maó. Entre els segles IV i VII els jaciments esmentats al costat d'altres de més envergadura sembla que passen a tenir la mateixa consideració que centenars de petits assentaments distribuïts per tot el territori illenc on apareixen mostres d'activitat humana. Un cas a part el constitueixen jaciments on s'han localitzat basíliques paleocristianes: Illa del Rei, es 41 Fornàs de Torelló, Son Bou, Illa d'en Colom, es Cap des Port de Fornells i Sanitja, que són habitualment centres "nous" on no hi ha evidències d'ocupació anteriors a la construcció dels edificis de culte. Només una excepció en el grup: el cas de Sanitja, al costat del port homònim, on a més de dues probables basíliques cristianes hi ha importants restes que mostren una ocupació en època romana altimperial i republicana i fins i tot des d'abans, a més d'una perduració en l'hàbitat que arriba probablement fins a l'ocupació àrab. Les troballes monetàries de bronze de petit mòdul són particularment abundants, donat el seu escàs valor per les contínues devaluacions, a partir de la segona meitat del segle III, i així es reflecteix en les prospeccions superficials i sobretot en els espolis efectuats mitjançant detector de metalls en els jaciments menorquins. Tot i que la circulació monetària d'època vàndala i bizantina és molt inferior, no deixa de ser apreciable en més de trenta assentaments (Moll Mercadal, 2005; Moll i De Nicolás, en preparació). Les ceràmiques DSP (derivades de les sigillatas paleocristianes) grises i ataronjades fabricades en diversos tallers de la Gàl·lia i sobretot els nombrosos tipus i formes de ceràmica de cuina i de taula, a més d'àmfores, produïts al voltant de Cartago i en altres terrisseries del territori tunisià, són els testimonis cronològics que es detecten al costat d'algunes produccions procedents de la Mediterrània oriental en tots els jaciments de la conca centre occidental, i el mateix succeeix a Hispania i tambéa les Balears. Altres elements a tenir en compte són els petits objectes de bronze tant d'adorn personal (anells, penjolls, arracades), accessoris i complements del vestit (fíbules, passadors, plaques i sivelles de cinturó) a més d'adorns d'armament i dels arnesos dels cavalls que utilitzaven alguns soldats. Tot això, a manca d'excavacions, són els indicis que cal valorar per captar el poblament o la freqüentació del territori en els segles anteriors a l'arribada de la gent de l’Islam. Són simptomàtics i en la nostra opinió de gran valor les troballes del castell de Santueri a la veïna Mallorca, part dels quals són encara inèdits (Ilisch, Matzke, Seibt, 2005; Fiol, 2015), i les troballes menorquines en curs de publicació (De Nicolás, en premsa; Obrador i De Nicolás, en premsa; Moll i De Nicolás, en preparació), que estudien bona part dels objectes esmentats més amunt i proporcionen noves dades d'interès per al coneixement d'aquests segles considerats gairebé “foscos” fins fa poc. En el territori de Sant Lluís no hi ha restes conegudes de basíliques paleocristianes, però veiem que en la major part dels petits assentaments no falta la circulació monetària entre els segles IV i VI i que també es documenten alguns anells tardans d'època vàndala i bizantina i diverses sivelles i fragments o plaques decoratives de cinturons tardorromans, tal vegada vàndals, visigòtics i, especialment, bizantins dels segles VI i VII, destacant entre ells una placa del tipus Siracusa i tres del tipus Hippo Regius, elements bizantins d'àmplia difusió en el món mediterrani central i oriental, on solen associar-se a la presència de contingents militars però que en qualsevol cas són indicatius que en els segles paleocristians i durant l'ocupació vàndala i bizantina les terres de Sant Lluís jugaven el seu paper en el proveïment de l'illa. 9 COMENTARI FINAL Queda molt clar que els assentaments del territori de Sant Lluís són on són i 42 duren el que duren per necessitats derivades de l'explotació dels recursos agropecuaris que brinden i per qüestions d'oportunisme econòmic sobre la base de la dispersió rural o de la concentració en un nucli de població emergent que és la ciutat de Mago amb alguns vaivens al llarg del temps, com posa de manifest la cultura material amb adscripció cronològica segura que s'ha aportat. La situació que es dóna en el territori de Sant Lluís sembla extrapolable en les seves línies mestres a la resta de l'illa i molt probablement al conjunt de l'illa de Mallorca, que es veu afectada per les mateixes o molt semblants condicions geopolítiques i socioeconòmiques amb els matisos que puguin ser detectats per la seva diferència de grandària i la diversitat i major abundància de recursos. 10. BIBLIOGRAFIA Albertini, E., 1905, Statuettes de bronze trouvés à Minorque, en Melanges d’Archeologie de l’Ecole Française de Rome XXV, Roma. Arévalo, A.; Marcos, C. (1998): El depósito monetal de Torelló d'en Cintes (Mahón, Menorca). Colección A. Vives Escudero, 9. Asociación Numismática Española. Barcelona-Madrid. De Nicolás Mascaró, J. C. de (1972). Materiales arqueológicos de procedencia submarina en el Museo Provincial de Bellas Artes de Mahón. Revista de Menorca, 1972, II: 225-240. Mahón. De Nicolás Mascaró, J. C. de (1983), Romanización de Menorca. En Geografía e Historia de Menorca coordinada por J. Mascaró Pasarius, Tomo IV. Ciutadella. 1983: 201-288. De Nicolás Mascaró, J. C. de (1997), “Casa prehistórica en el aeropuerto de Menorca”, Aena Arte, 3. Madrid De Nicolás Mascaró, Joan C. de, (1998). Menorca: Desde los orígenes hasta 1287. En Gomila, J.J. (1998). Menorca. Guia de arquitectura. Col·legi Oficial d’Arquitectes de Balears. Delegació de Menorca. Maó, 1998: 14-25. De Nicolás Mascaró, Joan C. de, (2003). Els primers segles de l’ocupació romana de l’illa de Menorca: continuïtats i ruptures en l’àmbit rural. Mayurqa, 29. Palma de Mallorca. De Nicolás Mascaró, J.C., Pons Pons, G., (2004). Catàleg del Patrimoni Històric de Sant Lluís: Arqueologia. Ajuntament de Sant Lluís. http://www.ajsantlluis.org/WebEditor/Pagines/file/Cataleg_patrimoni_gen2012/ 02%20Arqueologic%20i%20Paleontologic/Cataleg_Arqueologic_i_Paleontolo gic_Sant_Lluis_2011.pdf De Nicolás, J.C., Rodà, I. (2007). Un nuevo lingote de plomo con la marca Agrip. Acta XII Congressus Internationalis Epigraphiae Graecae et Latinae, Barcelona, 2002 (editat 2007). Institut d’Estudis Catalans, UB, UAB. Monografies de la 43 Secció Històrico-Arqueològica, X: 1017-1020. De Nicolás Mascaró, J. C.; Moll Mercadal, B., (2011). Sellos bizantinos de Menorca. Un arconte mallorquín para las Baleares en el siglo VIII. Tharros Felix, V. Carocci. Roma. De Nicolás Mascaró, J.C. (2015). Aproximación a los cultos púnicos en las taulas menorquinas. C. Andreu, C. Ferrando, O. Pons (Eds.): L’entreteixit del temps. Miscel·lània d’estudis en homenatge a Lluís Plantalamor Massanet 265-284. Palma. Govern de les Illes Balears. De Nicolás, J.C.; Gornés, J.S.; Gual, J.M.(2017). Indicis d’un santuari púnico-talaiòtic en el poblat de Biniparratx Petit (Sant Lluís, Menorca). Menorca i les Balears entre fenicis i púnics. Memorias del Cepoiat, 2, Publicacions d’es Born, 25. Múrcia De Nicolás Mascaró, J.C. (en prensa). Accesorios de indumentaria tardorromanos, germánicos y bizantinos en las Islas Baleares (siglos IV-VIII). Antiquité Tardive. Flaquer, J., (1954). Cerámica presigillata a Ventimiglia, a Minorca e in Sicilia. Revista de Menorca, 1949 (publicado en 1954). (Recensió de Lamboglia, 1951). Mahón. García y Bellido, A., 1935, Figuras griegas de bronce y barro halladas en las Islas Baleares en Anales de la Universidad de Madrid. Letras, p. 148. Madrid. García y Bellido, A., 1948, Hispania Graeca. Tomo II, pp. 107-108. Barcelona. Gornés Hachero, J. S., Guerrero Ayuso, V. M., Hernández-Gasch, J., Nicolás Mascaró, J. de, Van Strydonck, M. (2001): “La campaña de excavación de 2001 en Biniparratx Petit (Menorca). Avance de los primeros anàlisis radiocarbónicos”, Mayurqa, 27. Palma, p. 227-235. Gual Cerdó, J. (1990). Informe preliminar de l'excavació arqueològica al recinte de taula de Binissafullet (Sant Lluís). Sant Lluís, 90. Programa de les festes patronals 1990 en honor de Sant Lluís, rei de França. Ferreries, 1990: 17-21. Gual Cerdó, J. (1991). El Poblat Talaiòtic de Binissafullet Nou (Sant Lluís). Meloussa 2. Institut Menorquí d’Estudis. Maó Gual, J.; Plantalamor, L. (1995). La taula de Binissafullet. Ritual, Rites and Religion in Prehistory. IIIrd. Deya International Conference of Prehistory. BAR. International Series, 611, vol. II.1995: 200-212. Guerrero, V.M.; Sanmartí, J.; Hernández, J.; Gornés, J, S.; Gual, J.; López Pons, A.; Nicolás, J. De, (2002). Biniparratx Petit (Sant Lluis): a Research and Reevaluation project in the Southeast of the Island of Minorca. En W. Waldren, J. Ensenyat, (ed.) World Islands in Prehistory, V Deia International Conference of Prehistory, British Archaeological Reports, Int. Series 1095: 502-516. Guerrero, V.M.; Calvo, M.; Gornés, J. S., (2006), Mallorca y Menorca en la Edad del 44 Hierro, Historia de las Baleares, vol. 2, Palma. Ed. Rey Sol Guerrero, V.M.; Gornés, J.S.; Hernández, J.; Nicolás, J.C. de; Morales, J.V.; Morales, A.; Pino, B. (2007). Avanç de les investigacions arqueològiques realitzades a l’assentament de Biniparratx Petit (Sant Lluís). L’Arqueologia a Menorca: eina per al coneixement del passat. Llibres del Patrimoni Històric i Cultural. Consell Insular de Menorca. Hernández Sanz, F. (1908). Compendio de Geografía e Historia de la Isla de Menorca. Mahón. Ilisch, L., Matzke, M., Seibt, W., (2005). Die Mittelalterlichen Fundmünzen, Siegel und Gewichte von Santueri, Mallorca. In Kommission bei Numismatischer Verlag der Münzgalerie München. Tübingen. Lamboglia, N., (1951). Ceramica presigillata a Ventimiglia, a Minorca e in Sicilia. Archivo Español de Arqueología, XXIV: 37-40. Madrid. Mascaró Pasarius, J.: De Nicolás Mascaró, J. C. (1982). Carta Arqueológica de Menorca. Término municipal de Sant Lluís. En Geografía e Historia de Menorca, Tomo III, Ciutadella, 1982: 136-170, pares. Moll Mercadal, B., (2005). L’Imperi Romà d’Orient a Menorca: El testimoni numismàtic. Gaceta Numismática, 157. Junio 2005. Barcelona. Moll Mercadal, B.; De Nicolás Mascaró, J.C. (en preparació). Numismática vàndala y bizantina de la isla de Menorca. Antiquité Tardive. Murray, M.A., (1934). Cambridge excavations in Minorca. Sa Torreta. London. B. Quaritch. Obrador Cursach, B.; De Nicolás Mascaró, J.C. (en premsa). Inscripciones sobre broches bizantinos de las Baleares y anillos digitales tardorromasnos, germánicos y bizantinos de Menorca. Antiquité Tardive. Orfila Pons, M., 1983, Estatuillas de bronce antiguas en Geografía e Historia de Menorca coordinada por J. Mascaró Pasarius. Gráfica Al·lés. Tomo IV, Ciutadella, 85-158. Orfila, M., Sintes, G., (1982). La necrópolis rural de Son Orfila (Sant Lluís). Estudis de Prehistòria, d’Historia de Mayûrqa i d’Història de Mallorca dedicats a Guillem Rosselló i Bordoy. Mallorca. 1982:61-81 Orfila Pons, M., Sintes Espasa, G., (1984). Hallazgo de un yacimiento arqueológico en la Isla del Aire (Menorca).The Deya Conference of Prehistory. Early Settlement in the Western Mediterranean Islands and their Peripheral Areas, III. BAR International Series, 229 (III). Oxford, 1984: 827-834. Pons Machado, O. (2005a). Cartes arqueològiques subaquàtiques de Menorca. Un primer estat de la qüestió. L’Antiguitat clàssica i la seva pervivencia a les Illes Balears. XXIII Jornades d’Estudis Històrics Locals. Institut d’Estudis Baleàrics. Palma de Mallorca. 445-457. Pons Machado, O., (2005b). Materials de procedencia submarina recuperats al Bol de s’Alga (Illa de l’Aire, Menorca). Mayurqa, 30: 909-920. 45 Pons Machado, O., (2007). Els moviments marítims a la Menorca d’època clàssica. Revista de Menorca, 90, I (2007): 153-168. Rita Larrucea, C. (1978). Broches de cinturón de época visigótica en el Museo Arqueológico de Mahón. Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana, XXXVII (1978), pp. 185-188. Palma de Mallorca. Tarradell Font, N. (1982). Notícia del tresor d’asos de la República romana de Torelló d’en Cintes (Maó, Menorca). Fonaments, Prehistòria i Món Antic als Països Catalans, 3. Barcelona: 201-207.